|
Ramon Llull
DE LLIBRE D’AMIC E AMAT [2] Les carreres per les quals l'amic encerca son amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amors. [9] — Digues, amic —dix l'amat—: ¿hauràs paciència si et doble tes llangors? — Hoc, ab que em dobles mes amors. [23] Malalte fo l'amic, e pensava'n l'amat. De mèrit lo peixia e ab amor l'abeurava, en paciència lo colgava, d'humilitat lo vestia, ab veritat lo metjava. [27] Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell: —Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat. [36] Consirós anava l'amic en les carreres de son amat e encepegà e caec enfre espines, les quals li foren semblants que fossen flors, e que son llit fos d'amors. [38] Cantava e plorava l'amic cants de son amat, e deïa que pus ivaçosa cosa és amor en coratge d'amador, que llamp en resplandor, ni tro en oïment; e pus viva és aigua en plor que en ondes de mar; e pus prop és sospir a amor que neu a blancor. [42] Les claus de les portes d'amor són daurades de consirers, sospirs e plors. E el cordó de les claus és de consciència, contrició, devoció, satisfació. E el porter es de justícia, misericòrdia. [46] Desirà l'amic soliditat e anà estar tot sol per ço que hagués companyia de son amat, ab lo qual està tot sol enfre les gents. [47] Estava l'amic tot sol, sots l'ombra d'un bell arbre. Passaren hòmens per aquell lloc e demanaren-li per què estava sol; e l'amic respòs que sol fo quan los hac vists e oïts, e que d'abans era en companyia de son amat. [58] Cantava l'aucell en un ram de fulles e de flors, e lo vent menava les fulles e aportava odor de les flors. Demanava l'amic a l'aucell què significava lo moviment de les fulles ni l'odor de les flors. Respòs: —Les fulles signifiquen en llur moviment obediència, e l'odor, soferre e malanança. [86] Malalte fo l'amic per amor. E entrà'l veer un metge, qui muntiplicà ses llangors e sos pensaments. E sanat fo l'amic en aquella hora. [108] Anava l'amic en una terra estranya en cuidava atrobar son amat e en la via assaltejaren-lo dos lleons. Paor hac de mort l'amic, per ço cor desirava viure per servir son amat; e tramès son remembrament a son amat per ço que amor fos a sos traspassaments, per la qual amor mills pogués sostenir la mort. Dementre que l'amic remembrava l'amat, los lleons vengren humilment a l'amic, al qual lleparen les llàgremes de sos ulls, qui ploraven, e les mans e els peus li besaren. E l'amic anà en pau encercar son amat. [132] Demanaren a l'amic de què naixia amor ni de què vivia ni per què moria. Respòs l'amic que amors naixia del remembrament e vivia d'intel·ligència e moria per oblidament. [170] —Digues, foll, has diners? Respòs: —He amat. —Has viles ni castells ni ciutats, comtats ni ducats? Respòs: —He amors, pensaments, plors, desirers, treballs, llanguiments, qui son mellors que emperis ni regnats. [228] Amor és mar tribulada d'ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge. Pereix l'amic en la mar e en son perill pereixen sos turments e neixen sos complimens. [284] —Digues, foll, has vist home qui sia orat? Respòs que ell havia vist un bisbe qui havia a sa taula molts anaps e moltes escudelles e talladors d'argent, e havia en sa cambra moltes vestedures e gran llit, e en ses caixes molts diners. E a la porta de son palau havia pocs pobres. [295] Perillava l'amic en lo gran pèlag d'amor; e conflava's en son amat, qui li acorria ab tribulacions, pensaments, llàgremes e plors, sospirs e llanguiments, per ço cor lo pèlag era d'amors, e d'honrar ses honors. [296] Alegrava's l'amic cor era son amat. Cor per son ésser es tot altre ésser esdevengut e sostentat, e obligat e sotsmès a honrar, servir, l'ésser de son amat, qui per null ésser no pot ésser delit ni encolpat ni minvat ni crescut. [329] Odorà l'amic flors, e remembrà pudors en ric avar e en luxuriós e en desconeixent ergullós. Gustà l'amic dolçors, e entés amargors en les possessions temporals e en l'entrament e iximent d'aquest món. Sentí l'amic plaers temporals, e l'enteniment entès lo breu traspassament d'aquest món e los perdurables turments, als quals són ocasió los delits qui a aquest món són agradables. [348] Anava l'amic consirós en son amat e atrobà en la via grans gents e grans companyes qui li demanaven de noves. E l'amic, per ço cor atrobava plaer en son amat, no respòs a ço que li demanaven e dix que per ço que no es llunyàs de son amat no volia respondre a llurs paraules. *** Ramon Llull es traducido por: -Eduardo Moga Publicado el 20/5/2010 |
